Companys de pis - Capítol 2: Javi

Després dels esdeveniments amb la Nara, em vaig sentir confús i amb la sensació que s'acabava un cicle. La relació amb en Lluch tampoc no passava pel millor moment. No sóc gaire de parelles perquè arriba un moment que m'avorreixo i m'entren unes ganes irresistibles de volar. Necessitava oblidar la Nara i aprendre de l'experiència, aprendre sobretot que per molt bé que et pensis que fas les coses pels altres, les malalties mentals et poden convertir en un monstre. Vaig decidir passar per una mena d’acte de purificació en llançar totes les cartes que havien arribat per a ella, vaig pintar de nou la que fou la seva habitació i ara només recordo els nostres moments agradables, que superen amb escreix els desagradables. Només mancava una cosa. Una decisió important que donaria pas a una altra decisió important. La que tancaria del tot aquest cicle abans que fes pudor a putrefacte.

Un matí, mentre rellegia els missatges electrònics que la Carme havia enviat en el seu primer viatge pel sudest asiàtic, vaig decidir fotre el camp una temporada. I com que ella ara volia tornar-hi per passar-hi sis mesos amb la motxilla, vaig decidir agafar la meva i trobar-nos en algun lloc entre Tailàndia i Cambodja per tenir un petit tast de la seva aventura. En Lluch, com sempre que jo gosava fer cap moviment en llibertat, es va prendre com una ofensa personal que decidís anar-me’n a Àsia durant un mes i mig sense comentar-li prèviament. Suposo que és normal que es sentís així, el que passa és que comentar-li prèviament no m’hagués aturat, només m’hagués fet semblar més educat i, la veritat, em sentia incòmode sabent que ell seguia mantenint una relació d’amistat amb la Nara. La relació amb en Lluch estava condemnada a mort des de feia mesos, però això encara no ho vèiem i jo no ho veia perquè tenia els meus pensaments pol·linitzats per la idea del viatge. Em sentia embriagat per la perspectiva de trobar-me envoltat per milers d’olors noves, la llet de coco, els curris verd, vermell i groc, les sopes dolces del matí, les de fideus d’arròs, el coriandre, el cacahuet mòlt, els brots de soja germinats, les orquídies i totes les andròmines comestibles dels seus mercats.

Vaig aterrar a Bangkok a l’hora que m’agrada arribar als llocs fascinants com aquest. De nit, a una hora prudent per poder trobar allotjament, però que sigui fosc, perquè la confusió augmenti la sensació de llunyania cultural i de misteri i, a l’endemà, pugui gaudir del plaer de la sorpresa amb tota la seva esplendor. La qüestió era que m’havia d’ubicar el més aviat possible per comunicar-me amb la Carme, saber en quin punt del mapa del sudest asiàtic es trobava i, aleshores, decidir on i quan trobar-nos. Necessitava un ordinador amb connexió a Internet. I fou en un d’aquests cibercafès que infestaven la zona del carrer Kao San que vaig conèixer qui seria el meu segon company de pis, però això encara no ho vèiem i jo no ho veia perquè tenia els meus pensaments intoxicats per la idea de trencar llaços amb el Lluch.

A l'entrada del cibercafè hi havia un ordinador lliure. Després de demanar una cervesa, em vaig instal·lar allà i em vaig posar a escriure la Carme. Portava ja uns dies a Bangkok i tenia ganes de saber quin seria el següent episodi del viatge. Havíem de decidir si trobar-nos allà o a Cambodja. Estava tan concentrat en la conversa amb la Carme que no em vaig adonar que a la meva dreta hi havia un noi assegut amb unes crosses al seu costat que no deixava de mirar la pantalla del meu ordinador bocabadat. Ens vam mirar mútuament i aleshores em va preguntar si era català. De sobte vaig entendre perquè mirava la meva pantalla: l'idioma de la conversa li sonava familiar.

En Javi també era de Barcelona i havia arribat a Tailàndia des de l'Índia, on havia viscut uns quants mesos. Un dia, va ensopegar mentre baixava d'un bus i va trencar-se el tormell. Havia arribat a Bangkok amb la cama embenada i amb unes crosses de fusta d'aquelles que portaven els soldats de la segona guerra mundial. L'acompanyava la Cristine, una bohèmia nordamericana amb qui havia viscut a l'Índia tots aquells mesos i que semblava sortida d'una cançó de Suzanne Vega. En la situació en què es trobava, en Javi havia de tornar a Barcelona i trobar un metge que li fes una ullada al tormell.

La Carme i jo vam decidir trobar-nos a Bangkok i això em donava uns quants dies més per descobrir aquella ciutat amb més tranquil·litat després d'haver superat el xoc cultural inicial, la presa de pèl d'un taxista, la conseqüent persecució policial amb mi pujat a la moto amb el policia i la persecució d'una lady-boy admiradora pels bars del carrer Kao San.

La retrobada amb la Carme va ser de pel·lícula. Enmig del carrer. Tot seguit va aparèixer el Javi. Ja tenia els bitllets de tornada a casa. Vam quedar que ens veuríem a Barcelona per acabar d'explicar-nos la resta de les nostres aventures. La Carme i jo vam reprendre el viatge cap al sud, aquesta vegada junts, fins a Phuket i, d'allà, en un d'aquells busos que no s'obliden mai, fins a Surat Thani per agafar el ferry cap a Ko Pha Ngan. Ens vam quedar a l'illa uns dies fent el guiri, és a dir, caminant per la platja, nedant, escribint, dormint molt o poc, segons la nit, sopant fora i tastant totes les sopes, arrossos i fideus que m'anava trobant pel camí. El paradís existeix, vaig pensar, era Ko Pha Ngan, però els paradisos també acaben avorrint i vam prosseguir la nostra exploració asiàtica: la Carme va decidir-se per Birmània, tenia tot el temps del món per complicar-se la vida. Jo vaig continuar en la direcció iniciada a Bangkok: el sud. Ens vam acomiadar com ho fem sempre, sense massa entusiasme, com si ens anéssim a veure a classe al dia següent: un mecanisme de defensa que ens ha funcionat força bé al llarg de tants anys de retrobades i separacions.

Després de recórrer tota la península de Malacca des de Tailàndia fins a Malàisia, vaig decidir que ja en tenia prou d'albergs de motxillers i de passejar per la jungla. Havia aconseguit buidar completament el meu cap de pensaments tòxics i l'havia tornat a omplir d'idees fresques. Havia reflexionat mentre esperàvem el bus a Phuket, a les platges de Ko Pha Ngan, als temples de Georgetown, als camps de te de les muntanyes de Cameron i al tren que em conduia a Singapur, el lloc des d'on tornaria a casa, i de cada reflexió va sortir un poema. Ara sí. Ara sí veia el que havia de veure: la decisió de venir al sudest asiàtic havia estat una decisió encertada perquè m'havia ajudat a esvair tots els núvols. I ara veia clar el que no veia des de casa. La relació amb en Lluch era com si em quedés només una llavor podrida de tomàquet enmig de dos queixals per treure i finalitzar una neteja bucal que em permetés somriure en llibertat. Era l'últim rastre d'un cicle bonic però amb un final patètic. Havia arribat el moment de tornar a cultivar el jardí. El pis de Barcelona estava a punt per rebre el meu segon company de pis i un dels més estimats de tots.