Crònica d'Andorra - Capítol 0: Destrucció o construcció

Llac dels Pessons, Encamp, Andorra

Mentre comenceu a llegir la història que us explicaré tot seguit, imagineu-vos unes muntanyes magestuoses amb boscos verticals enfarinats i pics blanquíssims que el vent despentina mentre uns núvols carregats de fúria amenacen l'estat de tranquil.litat absoluta a les planes solanes més altes. Als prats de la vall, els cavalls anuncien l'arribada del vent del nord situant els seus cossos estàtics en direcció sud i amb el cap cot.

És l'escena perfecta per escoltar la música que Wagner composà per plorar el suicidi d'Isolda. I no ho dic pas pel seu final tràgic. La música d'aquesta composició amaga una història secreta. És la història de la humanitat, que vol pujar cims i avançar, però té por i recula per tornar-ho a provar i, així, molt lentament, va pujant malgrat els nombrosos passos enrera.

És com construir una catedral, es fa pas a pas i sembla que no avanci, però la perseverància fa que superem els obstacles i, finalment, assolim el nostre objectiu i això ens omple de satisfacció. Escriure un llibre, tan sols una història, pot ser un procés de dies, setmanes, mesos o, fins i tot, anys. En qüestió de segons, però, van desaparèixer enmig de flames llibres i llibres a Mèxic i Alexandria. Construir és un procés lent i difícil i cal aprenentatge. Destruir és la cosa més fàcil del món, no requereix cap mena de coneixement, per això s'hi apunten tantes ànimes ignorants.

Igual que les muntanyes, els boscos, les composicions musicals, les catedrals i els llibres, els homes ens passem la vida construint-nos, reparant-nos, mantenint-nos, enfortint-nos. La meva extraòrdinària salut es deu, en part, a molts anys de bona alimentació, activitat física i una vida plena d'experiències positives que enriqueixen la meva salut amb el seu record. I en questió de segons, tot això que portes construint dia a dia pot desaparèixer.

Mentre escric això tinc davant les meves dues cames. La cama dreta té l'aspecte que ha de tenir després de molts anys d'activitat física i mostra una fortalesa i una salut que la cama esquerra ha perdut en deu dies. En deu dies, els músculs de la cama esquerra gairebé han desaparegut i tota la força s'ha desplaçat als braços, que, des de l'accident d'esquí, han augmentat el seu volum per poder desplaçar-me en crosses. Ens passem la vida construint i costa acceptar perdre en qüestió de segons una cosa per la qual has posat tant d'esforç. Per això la violència, amb la seva capacitat destructiva, ens frustra tant. Imagineu-vos la cara d’algú que ha perdut la seva casa després que passés un tornado. O la cara dels mexiques davant la destrucció de Tenochtitlan. O la meva cara quan vaig saber que els llibres maies que encara es conserven en poden comptar amb una mà perquè la resta els van cremar a la foguera. Sí, els dels maies també.

N’hi ha tantes, de desgràcies com aquestes, que la història es podria explicar en un llistat infinit de destruccions. De la foguera podria seguir anomenant tantes altres fogueres, moltes d’humanes, que han esvaït coneixements i coneixements i que han desaparegut per sempre. De la destrucció de Tenochtitlan podria anar a parar a la de Cartago, Hiroshima, Berlin o la selva amazònica.

Vull pensar que, malgrat aquesta abundància desmesurada de destrucció, d’interrupcions sobtades als processos constructius, el que ens fa veritablement humans és més aviat la nostra capacitat de fer pujar edificis, de composar la melodia més preciosa per acompanyar un suicidi, convertint en bellesa una situació altrament desagradable, d’escriure la crònica de tota una civilització, de retrobar-la i reconstruir-la entre la pols, les pedres i les ombres del subsòl, de donar vida i ser conscients de la seva fragilitat.

En molt pocs dies, la força d’una cama que s’ha cuidat al llarg de tota la vida ha desaparegut  després de l’accident d’esquí i això em frustra una mica quan hi penso. Però li podem donar la volta a les coses. Podem pensar que aquesta situació de reclusió obligada, aquest pas enrere en la meva evolució física, em dóna tot el temps necessari per construir altres coses, que aquesta situació estranya comença a tenir sentit, que això ha passat per algun motiu. I aquest motiu podria ser aquesta crònica: la crònica dels meus anys a Andorra que mai no havia pogut escriure.