Companys de pis - Capítol 1: Nara

Trobar company de pis ha estat sempre una tasca fàcil per a mi. Per a mi, el company ideal és una persona coneguda i desconeguda alhora. És a dir, ni un anònim del carrer ni tampoc un amic íntim. D'aquesta manera, les possibilitats de construir una bona convivència són més altes. Per una banda, el coneixes una mica per saber que és bona persona. Per l'altra tens tot un món desconegut per descobrir.

El dia que vaig parlar amb la Nara al tren, camí de la feina, vaig saber que seria la meva companya de pis ideal. Tots dos treballàvem per a dues companyies aèries a l'aeroport de la ciutat i havíem parlat en un parell d'ocasions. La seva mirada fugidissa semblava expressar una certa timidesa, però també era l’expressió d’una bona persona.

La Nara es va convertir en la meva primera companya de pis i la persona amb qui he viscut més anys a casa meva. Des d'aleshores, han passat per aquesta casa molts altres companys de pis i, per tant, el record dels esdeveniments s'esvaeix i aquests es barregen en la memòria.

Qui hagués dit fa vint anys que em trobaria escrivint aquestes paraules a la mateixa casa. El pis ha canviat molt, ara és lluminós, amb les parets blanques i moltes plantes, però la Nara va viure la primera gran transformació del pis poc temps després dels jocs olímpics de Barcelona. Aleshores el pis era fosc i amb moltes habitacions plenes de records dels avis, tovalloles amb inicials brodades, agendes amb telèfons escrits a mà amb lletra caligràfica i números de set xifres, bastons de fusta amb el cap d’un cavall escolpit a la punta, tarjetes de batejos i comunions, el Sant Sopar presidint el menjador i mil estris de cuina que encara faig servir i que han vist morir estris més moderns i programadament obsolets.

El procés fou lent, ens ho vam prendre amb calma. Per començar, vaig aprofitar que anàvem a arrencar el paper de la paret per decorar-la per a una festa. Vam arreplegar llaunes de tota mena i les vam penjar en files verticals a la paret després de cobrir-la amb paper d’alumini, convertint la sala en una pista de ball semblant a les dels anys 70. Aquella paret redecorada va servir de fons per a moltes fotografies que passaran a la història. Aquella festa simbolitzava l'inici d'una convivència tranquil.la, amb molts bons moments i una increïble quantitat de noves coneixences. Vaig conèixer els seus amics, companys i familiars, o més aviat les seves amigues, companyes i familiars ja que vaig observar que, el seu, era un món essencialment femení. Ella va conèixer el meu món també, i sense adonar-nos-en gairebé, junts vam crear-ne un de nou.

Conviure no és tan difícil, és qüestió de saber escoltar l'altre, posar-s'hi en la seva pell i acceptar que tots tenim un recorregut diferent i, per tant, una reacció diferent davant les situacions. Aquell dia em va tocar escoltar la Nara quan va arribar de l'aeroport. Va arribar molt negitosa, però encara no sabia si era una persona que explicava les coses o les amagava. M'ho va explicar, tot i que ara sé que no m'ho va explicar tot.

Em va explicar que havia vist el seu pare a l'aeroport. En aquell moment vaig recordar que els seus pares estaven divorciats, però no en sabia res més apart que tenia una germana. Vaig seguir escoltant, pendent que aclarís què tenia d'estrany trobar-se un pare a una terminal de l'aeroport. La Nara va prosseguir el relat dient que fèia molt que no el veia i que tant de bo no se l'hagués trobat. Semblava que estava molt enfadada amb ell i que el problema no era puntual, sinó arrossegat de feia temps. Vaig optar per seguir escoltant. Em va dir que no va gosar parlar-hi i que, en veure'l, va afanyar-se cap a l'oficina de la seva companyia aèria i va esperar una estona fins que les seves companyes pleguessin i aleshores va sortir de l’aeroport amb elles.

Amb el temps vaig anar rebent pinzellades sobre la seva família amb les visites esporàdiques de la mare i la germana i les converses amb la Nara, amb qui la convivència continuava sent molt agradable. El seu pare mai no apareixia a les converses entre elles i les poques coses que deixava anar del passat feia entreveure que havia estat un pare despòtic i inhumà. La meva imatge del pare de la Nara era esfereïdora i em semblava començar a entendre el seu rebuig a la possibilitat de retrobar-se amb un pare que juga a espiar la seva filla al seu lloc de treball.

Casa nostra era una casa oberta. Sovint s’hi passaven amics i familiars i els sopars comuns eren cada cop més freqüents. Alguna vegada ens van haver de cridar l’atenció i fins i tot va haver una baralla quan el David va reventar a cops el seu nòvio en un atac de gelosia una nit de cap d’any. Entre setmana, sovint s’hi passava la Vane, una veïna adolescent que sempre es trobava o buscava, no ho vaig saber mai, conflictes amb altres noies a la sortida de l’escola. La veritat és que és un tros de pa, però li agradava anar de noia dura. Ens vam conèixer a l’ascensor de l’edifici una tarda, parlant de guacamole, i vam acabar fent-lo un dia per sopar. Des d’aquell dia, som veïns inseparables. Molts vespres, després de l`èxit del nostre primer guacamole, es quedava a sopar amb nosaltres. La Vane era una part tan important de la nostra convivència casolana que la Carme, sempre tan observadora, ens va regalar tres, i no dos, portatovallons amb els nostres noms cosits amb punt de creu.

Un dia, va arribar l'amor a casa nostra. Vaig conèixer en Lluch, un noi del Bon Pastor, prim i amb un somriure tan ample que amagava qualsevol misèria del passat de la seva família humil vinguda de les muntanyes. Els seus ulls de mirada cristal.lina eren la rèplica exacta dels ulls dels retrats d’Amadeo Modigliani, en forma ametllada. En Lluch va formar part aviat del paisatge cotidià a la casa després de veure que la relació amb ell no afectava la convivència amb la Nara, més aviat el contrari, la Nara i en Lluch es van fer molt bons amics.

I això no és tot. La Nara va conèixer el meu amic Adil, però ella no semblava sentir-se tan feliç com ell en la relació. Reconec que l'Adil és un pèl rústic i esbojarrat i parla amb un to excessivament alt i sovint massa prepotent, però compensa la seva inseguretat amb una enorme capacitat per estimar. O potser era, precisament, aquest to aparentment agressiu el que feia dubtar la Nara.

No oblidaré mai aquella tarda. La tarda en què vaig arribar a casa i em vaig trobar l'Adil assegut a la sala veient la tele. Vaig preguntar per la Nara i em va dir que era a la seva habitació. En obrir la porta de la cambra, em vaig trobar davant meu la Nara asseguda a terra, d'esquenes, amb les cames creuades. "Deixa'm en pau", va dir sense veure qui era. "Nara...". En sentir la meva veu, va girar-se sobtada i em va demanar que la deixés descansar. En tornar a la sala, l'Adil simplement em va dir que havien tingut una petita discussió. Més endavant la Nara em va explicar, després de deixar-ho córrer amb l'Adil definitivament, que l'Adil havia estat un pèl agressiu amb ella aquella tarda i que s'havia espantat. Amb el temps he arribat a la conclusió que la Nara i l'Adil simplement portaven recorreguts diferents, molt diferents. I la seva mirada fugidissa s'accentuava en aquestes situacions.

La història de la Nara i l'Adil no va anar bé, però la meva amb en Lluch semblava que sí. A més, la Nara i en Lluch es queien molt bé i sovint organitzàvem activitats plegats: compres, festes, sopars, excursions, casaments... En Lluch era un company extraordinari i tothom del meu entorn se l'estimava com un més de la família. De fet, tots dos eren la meva altra família.

Aquell dia, en Lluch i jo havíem de sortir a comprar menjar. Quan vam entrar a la sala per acomiadar-nos de la Nara, ens la vam trobar embolicada en si mateixa en un racó del sofà, amb la mirada més fugidissa que mai. "No vull morir", va deixar anar... Tenia un atac d'ansietat, no la podíem deixar sola. Quan es va recuperar, ens la vam endur a comprar amb nosaltres perquè li donés l'aire i s'acabés s'estabilitzar. De seguida es va trobar millor. Però això només fou el començament d'una sèrie d'esdeveniments que van fer torontollar la bona convivència, els sopars d'amics comuns fins a les hores més altes de la nit, les llargues converses amb una copa de xerry, les visites de la mare i la germana, els riures amb les mil anècdotes de l'aeroport i els viatges, els nadals, els estius, els hiverns viscuts en pau.

Dels atacs d'ansietat va passar a la depressió. I amb la depressió, les consultes a la doctora, les teràpies de punt de creu, la música de Bach. Era massa jove per saber com podia ajudar-la millor i vaig pensar que el més prudent seria donar-li espai per poder recuperar-se. Ella ja sabia que podia comptar amb mi pel que fos...

Es va recuperar al cap d'uns mesos. I per celebrar-ho, la Nara va decidir volar definitivament, després d'uns anys compartint esforços amb mi en la feixuga tasca de ser adults. Al cap de no res, va trobar pis al barri del costat, em va convidar a veure'l, li vaig dir que m'agradava, el va comprar i, abans que em pugués fer la idea, va marxar de casa per instal.lar-se a la seva nova llar.

I no la vaig tornar a veure mai més. Bé, al menys no expressament. Li vaig trucar per dir-li que havia arribat correu per a ella. Li vaig deixar missatges al contestador. Però mai no va respondre. La incertesa per aquesta sobtada actitud se'm feia insuportable. No entenia què havia passat, no era conscient d'haver fet res dolent.

Una companya seva m'ho va explicar tot després d'insistir-li: la depressió de la Nara havia aconseguit desmuntar la seva concepció de la realitat fins a tal punt que havia considerat que el seu company de pis l'havia abandonat. I, aleshores, ho vaig veure clar per fi. Per fi. La depressió, la decisió de culpar un home que ha compartit anys de convivència amb ella, la decisió de culpar un altre home que fou massa agressiu, l'atac d'ansietat en el moment en que anava a quedar-se sola a casa, un pare esfereïdor, i arraconat per la família, la mania persecutòria, la mirada fugidissa de la Nara davant d'un home, els silencis, els nusos del passat.

Han passat ja molt anys de tot això. Pel que he sentit, la Nara ha superat prou bé les seves fòbies i s'ha casat amb un home que té cara de bona persona. Acaba un cicle, en comença un altre. I comença de la mateixa manera, company conegut, però desconegut alhora. Ara bé, hi ha una gran diferència: la seva mirada ja no fuig davant la visió d'un home.