Evolució - La cultura democràtica

Acte de recórrer el cercle del desenvolupament d’alguna cosa, canviament gradual, procés segons el qual els éssers vius s’han originat els uns als altres per descendència i per canvis… sigui com sigui, evolució implica moviment, recorregut, canvi. L’ésser humà en sap molt, de moure’s, de recórrer i de canviar. Però no sempre aquest dinamisme ha causat una millora en la nostra vida ni en la vida del nostre entorn. Aleshores s’ha de saber fer un pas enrere i redreçar l’evolució. Hem fet passos endavant amb la invenció de la roda i la impremta, el descobriment del foc, la construcció d’estacions espacials, el desenvolupament de les arts i les energies renovables, és a dir, totes aquelles coses que els homes només som capaços de fer a territoris del món on hi ha l’estabilitat i la llibertat necessàries per garantir als seus habitants l’accés al coneixement que els farà lliures per pensar com seguir millorant el món. Hem fet passos enrere amb l’aparició de l’esclavatge de persones i animals, la perpetuació dels problemes mediambientals davant la desídia de la majoria de governs, la manca de compromís per al desarmament definitiu de les armes nuclears, les armes nuclears, les armes en general, la manca de veritables polítiques integradores, és a dir, totes aquelles coses que els homes som capaços de fer a territoris del món on la inestabilitat i la manca de llibertat manté les seves societats sotmeses en la ignorància i la misèria. Si hi ha més passos endavant que endarrera, això es diu evolució. En cas contrari, es tracta d’involució.

Sóc dels pocs que pensen que la balança acaba presentant resultats positius, al menys en l’època i el territori que m’han tocat viure, però els passos enrere són tants i sovint tan espectaculars, que moltes persones no perceben l’evolució humana i insisteixen que anem pitjor. No hi estic d’acord, sobretot quan reflexiono sobre el que més conec, el meu entorn. En poques dècades, el territori que m’ha vist néixer ha evolucionat força. Hem passat de dictadura a democràcia i, a més, a una democràcia que ha perdurat més que l’anterior, els anys de la II República. Molts ciutadans hem tingut l’accés al coneixement que s’havia negat als nostres pares, les cases tenen aigua corrent i sistemes de recollida d’aigües residuals, els nostres barris estan més nets i articulats que fa 30 anys i es comuniquen mitjançant un sistema de transport públic cada cop més diversificat i eficient, malgrat que els usuaris de Rodalies, amb tot el dret, pensin el contrari darrerament. Abans, havia de recórrer quatre quilòmetres muntanya amunt fins a Vallvidrera per comprar el pa o anar al metge. Ara, al costat de casa hi ha una altra consulta del metge, supermercat i un centre cívic on els veïns es formen, interactuen i socialitzen.

Perquè l’evolució no es converteixi en involució cal estabilitat. L’estabilitat s’aconsegueix lentament, deixant que arribin els canvis lògics i positius, com si fossin aire fresc que renova una casa. Evitant les interrupcions, els passos enrere, que provoquen els conflictes bèl·lics i les imposicions tòxiques de dictadors malalts. Sense estabilitat no hi ha espai per educar en els drets humans, no hi ha temps per reflexionar sobre la millora de la nostra relació amb la natura, per tenir idees constructives i fomentar la tolerància, la humilitat, la sostenibilitat i el respecte. Estabilitat per tal que una generació pugui transmetre a les següents els valors que les faran, no més poderoses, sino més felices.

Països com Dinamarca o el Regne Unit gaudeixen de més de dos-cents anys d’estabilitat política. Les seves constitucions han garantit la pau als seus territoris i han reduït els conflictes i les injustícies socials. La millora en les condicions de vida causa l’augment de l’alfabetització i el desenvolupament de la tècnica i la investigació amb l’augment paral·lel d’universitats i escoles especialitzades. Els seus governs i institucions han tingut l’estabilitat necessària per debatre sobre els drets universals i els apliquen amb més seriositat que altres països menys evolucionats. Evidentment, les seves evolucions inclouen passes enrere, però la balança es declina clarament cap a una millora substancial en la qualitat de vida dels seus ciutadans. Només cal recordar que Copenhaguen i Londres eren molt brutes i feien una pudor insuportable al segle XVI i ara són ciutats més verdes, més sostenibles i visualment impecables. 

En aquest sentit, em sembla increïble que Catalunya es cregui capaç d’independitzar-se alhora que Escòcia o abans que Groenlàndia o les Illes Faroe. L’entorn on Catalunya li ha tocat viure no és prou evolucionat per aconseguir-ho en aquest moment. És lògic desitjar-ho i legítim lluitar-hi, però no ha arribat el moment i el temps ho demostra. En aquests dos-cents anys en què Dinamarca i el Regne Unit han anat desenvolupant les seves constitucions i, per tant, la seva visió del món, Espanya ha interromput la seva evolució democràtica cinc o sis cops amb les guerres napoleòniques, el Desastre de Cuba, els conflictes a l’Àfrica, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i la dictadura de Franco. Per tant, és normal que hi hagi més beneficis socials al Regne Unit que a Espanya, és absolutament lògic que hi hagi més premis Nobel de ciència britànics que espanyols, és coherent que hi hagi més escoles daneses amb excel·lents resultats acadèmics que a la península Ibèrica i que aquests resultats aportin millores en l’eficiència energètica del seu païs. Perquè hi ha hagut estabilitat des de fa més de dos-cents anys.

La democràcia espanyola actual, amb quaranta anys, ha estat de les més estables dels darrers dos segles, però no ens enganyem, no estem a l’alçada. La nostra democràcia té l’actitud de l’adolescent, és irreverent i poc tolerant.  Malbarata els recursos. Menysté la diferència i la novetat. Utilitza un llenguatge cridaner i barruer. La política encara mostra senyals d’intoxicació de temps passats i ha de deixar passar l’aire fresc a totes les cambres perquè s’endugui una bona dosi de contaminació acumulada amb aquesta insistència per tancar les portes a les altres comunitats lingüístiques, a les infrastructures necessàries per al desenvolupament de l’eix del Mediterrani, a la millora de la qualitat de vida de les persones que utilitzen el transport públic, a l’augment de la inversió en energies renovables, al tractament dels purins.

El procés sobiranista de Catalunya és una gran lliçó de democràcia per a tots els qui l’estem vivint. Hem après a parlar-ne en públic sense complexes, hem tractat més que mai sobre els drets i deures, sobre drets humans, hem recordat o, simplement, après per primer cop els conceptes de status quo, sobirania, estat, carta magna o independència. Hem analitzat les diferències entre consulta i referèndum i hem jugat, precisament com encara fan els adolescents, a votar quin serà el nostre futur. Aquest procés, aquests anys de debats oberts, de discursos, d’articles d’anàlisi, de reportatges interessants han enriquit als catalans i ens ha situat més amunt en l’evolució com a país. De fet, Catalunya ha estat sovint més evolucionada que la resta del seu entorn en molts aspectes, i això no són paraules orgulloses, són fets: fou el primer lloc d’Espanya a crear el llenguatge de sords i a construir una línia de ferrocarril, gestiona les línies de ferrocarril més eficients i puntuals d’Espanya (sense robatoris de coure), aporta entre el 50% i el 90% d’esportistes de les sel·leccions espanyoles, exporta més que qualsevol regió de l’estat, és pionera en energia eòlica, en la revolució industrial, en protecció als animals, en pedagogia, en farmàcia i reiventa el seu teixit industrial.

Però tot i la millora a Catalunya, i conscient que la nostra evolució s’hagués accelerat si fóssim una nació independent, no estem preparats. Han de passar moltes coses abans no es pugui pactar un referendum com a Dinamarca o el Regne Unit. S’ha de treballar per mantenir aquesta estabilitat i evitar més interrupcions. Per això, cal treballar des de baix i educar en els drets humans. Poc a poc, els polítics seran menys corruptes i més transparents perquè provindran d’entorns educatius estables i oberts. Els ciutadans participaran més en les decisions polítiques i aleshores, només aleshores, aquesta societat renovada, desintoxicada i educada en drets humans podrà debatre sense cridar-se ni insultar-se sobre quin futur mereix Catalunya.

A més, si Catalunya fos independent ara, seria un estat tan centralitzat en Barcelona com ara ho és Espanya en Madrid. Els estats més evolucionats reparteixen els seus rols i la seva riquesa en comptes de concentrar-la en una capital totpoderosa. Alemanya té la capital administrativa a Berlin, el port principal a Hamburg, la indústria automobilística a Munich i la capital financera a Frankfurt. La comunicació aèria alemanya estableix dos hubs a Frankfurt i Munic, i no a Berlin, per als vols internacionals, i així, es reparteix la riquesa i es garanteix l’estabilitat. Barcelona és capital administrativa, històrica, econòmica, turística, arquitectònica, aèria i portuària. Segur que no cal evolucionar més mentrestant?

Molt probablement, haurem d’esperar que territoris més evolucionats que nosaltres, com ara Bèlgica, les Illes Faroe, o Groenlàndia, facin el pas i demostrin a les democràcies adolescents com l’espanyola que cal evolucionar més depressa perquè hem perdut massa temps, massa paraules, massa diners i massa dignitat. Catalunya segurament no serà independent ara, serà independent quan l’estat que l’humilia reconegui, al menys, que el famós article 2 de la Constitució ens defineix com a nacionalitat i no només com a comunitat autònoma, que Catalunya és un territori sobirà, quan ens retorni i reconegui la capitalitat econòmica i comenci a tractar-nos amb el respecte que mereix una de les regions més riques i evolucionades, malgrat els passos enrere, de la península.

Ens hem avançat en el temps. Necessitem que l’estat que ens ridiculitza en públic mentre ens admira en privat faci més recorregut. Mentre tanquem les nostres places de toros, alguns d’ells estrenen programes de televisió ridículs amb animals maltractats. Mentre prohibim l’exhibició d’animals als circs i a les Rambles, alguns d’ells ploren la mort d’un altre home ferit a un encierro sense reflexionar sobre la necessitat d’aturar aquesta activitat primitiva i violenta. Mentre valorem i reconeixem el patrimoni lingüístic de la Vall d’Aran, uns altres fan l’impossible perquè bascos, valencians, aragonesos i illencs no puguin disposar de mitjans de comunicació en la seva llengua, trencant llaços culturals valiosíssims per mantenir l’estabilitat i treballar per la pau. L’evolució progressa a ritmes diferents i, massa sovint, no progressa. Que ho preguntin als habitants d’Orient Mitjà, o als qui han pogut fugir de la barbàrie de Síria. I mentre esperem que Espanya evolucioni la seva millor democràcia de la història fins al nivell de Catalunya, com a mínim, o el Regne Unit i Dinamarca, com a màxim, els catalans tenim, com sempre, molta feina a fer: reforçar l’educació en valors i drets humans, protegir la terra, recuperar la capitalitat econòmica, repartir les capitalitats per descongestionar Barcelona, i reinventar-nos per adaptar-nos a un món que cada cop és, malgrat els passos enrere, millor.