Crònica d'Andorra - Capítol 1: Un país vertical

Vehicle de treballs verticals a Llorts, Ordino, Andorra

El dia de l'accident, a mig matí, vaig sortir del centre mèdic amb la cama embenada fins ben amunt, però com els metges no em van ni parlar de crosses vaig arribar a pensar que la lesió no era greu. El dia era radiant i el primer de tota la setmana amb sol. No vaig preocupar-me gaire més per la cama perquè ni tan sols em feia mal i vaig passar la resta del dia a peu de pistes amb els companys i els alumnes, que van esquiar amb la Sandra tot i que estaven preocupats per mi i volien quedar-se al centre mèdic a fer-me companyia.

La radiografia i la ressonància van revelar que havia patit una de les lesions més greus dels esquiadors. Per tant, i de manera immediata, havia de desplaçar-me en crosses, fer repòs i no recolzar el peu esquerre al terra per res del món. S’iniciava tota una experiència nova per a mi ja que mai havia patit una lesió semblant i sempre havia presumit de tenir el cos quasi intacte. Començava a veure la dimensió de la situació, però ningú s'atrevia a dir-me amb precisió quant de temps hauria de portar crosses.

Moure's en crosses és fàcil, però a Andorra i al mes de gener s'han de tenir en compte dos aspectes: per una banda hi ha neu i gel i, per l'altra, el territori presenta una verticalitat que, tot i evident a la vista de qui camina amb dues cames, aporta un grau més de vulnerabilitat als qui ens hem de desplaçar amb dues crosses. Ben aviat, les vaig proveir d'unes bases més gruixudes per evitar relliscades innecessàries i les vaig batejar com a "crosses de contacte", com les rodes del cotxe que vaig arraconar al pàrquing i que no podria tornar a conduir en un temps que, tot i indefinit, ja qualificava de llarg.

No és estrany que, després d'haver viscut a un dels llocs més plans del món, Texas, on la muntanya més propera a Houston es troba a quinze hores de carretera, em cridi l'atenció la geografia del Pirineu andorrà, on les valls són més estretes comparades amb les amples valls del Alps. Aquesta configuració del territori fa que molta gent parli de la claustrofòbia d'Andorra, un tòpic en el qual no hi crec gaire i penso que se n'ha fet un gra massa. Precisament perquè aquesta verticalitat i estretor de les seves valls queda compensada amb l'amplitut de les zones més altes, les pastures i els més de seixanta llacs. El problema no és la claustrofòbia, el problema és que una gran part de la població del país desconeix les parròquies altes i pateix les conseqüències d'una rutina absolutament sedentària. S'entén per parròquies altes les parròquies d'Encamp, Canillo, La Massana i Ordino.

Aquesta verticalitat tant insistent fa que molts dels rius andorrans, sovint, es confonguin amb salts d'aigua. Són tan verticals que no s'hi pot practicar cap esport o activitat de riu, amb l'excepció de la pesca, tot i que es limita a quatre zones acotades: estanys de Tristaina, riu Valira del Nord, llac d'Engolasters i riu d'Os. Val molt la pena visitar les valls d'Andorra a la primavera, quan els rius i rierols es multipliquen per mil i l'aigua omple de vida el país. Amb la força de l'aigua dels seus rius, els andorrans han generat i generen energia, primer amb petits molins i ara amb la central hidroelèctrica que, juntament amb la planta incineradora, són les seves principals fons d'electricitat.

Si teniu costum de mirar el cel, fet que us recomano com a gest recordatori de la nostra petitesa, de seguida us adonareu d’un efecte òptic que creen els avions en creuar les valls del Pirineu: aquí, els avions, en comptes de creuar-lo, sembla que vulguin arribar al cel com una nau espacial. Si els rastres que deixen els motors fossin de colors, es podria dir que són focs artificials celestials. Sigui com sigui, la verticalitat també s’expressa al cel d’Andorra, un dels països del món on els professors d’art ho tenen més difícil per explicar als estudiants el concepte d’horitzó, perquè aquí no hi ha espai per veure’l.

A Andorra, pràcticament no hi ha cap poble sense escales i ponts als carrers. Les escales i els ponts formen laberints que connecten les fileres de cases que com més enrera són més s’enfilen per la vall, de manera que quan tenim el poble davant sembla que unes s’amunteguin amb les altres en una lluita per guanyar més llum del sol. Sense escales i ponts, que aporten una horitzontalitat artificial i necessària a la insistent pendent de la vall, l’accés a moltes d’aquestes cases s’hauria de fer en telefèric. Aquest mitjà de transport és, precisament, el màxim exponent del transport vertical i una bona manera d’experimentar la verticalitat andorrana. Tots els pobles principals de les parròquies amb estacions d’esquí disposen d’aquest accés a les parts més altes de les muntanyes. S’hi pot pujar per practicar esquí, però també per anar en bicicleta o passejar-hi a l’estiu. Alguns telefèrics, com el d’Encamp, fins i tot tenen parada al mig del recorregut i això em fa pensar que també es podria fer servir per transportar material a les bordes (el transport del bestiar segueix fent-se per vies més tradicionals…).

Mur d'escalada a Ordino, Andorra

La verticalitat és essencial a l’hora de practicar esports de muntanya. Per aquest motiu, Andorra acull milers d’esquiadors, escaladors, ciclistes, freeriders i esportistes d’altres modalitats que pugen i pugen pistes, vies ferrates, parets de gel i rampes amb un zel que es diria que volen redimir la seva ànima. Si no redempció d’ànimes, les activitats de muntanya purificaran els seus pulmons i els faran més resistents a les properes curses esportives. Pujar i baixar per tornar a pujar més amunt, superant els obstacles i, finalment, assolint el nostre objectiu i sentint-nos plens de satisfacció, com a la composició de Wagner. L’aire de les muntanyes d’Andorra allarga la vida als seus habitants, que presumeixen de tenir la longevitat més “alta” del món, 83 anys. És clar que hi ha altres motius que afavoreixen aquesta dada, com l’altíssima seguretat ciutadana i un dels millors sistemes sanitaris del món (el quart segons l’OMS) que, val dir-ho, no és tan universal com el dels països veïns. Però d’aquests temes en podem parlar un altre dia.